"Espiral", de Manuel Baixauli

 


 


Espiral, de Manuel Baixauli


Tertuliana Crítica: Xantalam


 


Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és un nom reconegut en el panorama literari català des que va publicar la novel·la “L’home manuscrit” (2006), obra que ha obtingut nombrosos premis i, tot i la seva complexitat, molt ben rebuda pels lectors.


 


Baixauli va començar a escriure als trenta anys. Si en el seu inici es definia com “un pintor que escriu”, actualment,  i tal com ens diu a l’epíleg del llibre: “ara mateix sóc un escriptor que pinto.”


 


Espiral, el seu primer llibre publicat, és un recull de contes breus, premi Ciutat de Badalona el 1998. Però passa inadvertit per al gran públic. Després de l’èxit de L’Home manuscrit el reescriu íntegrament. Segons l’autor, i malgrat els anys, es continuava identificant amb els relats, encara eren vius en ell però li calia depurar l’estil.


 


Baixauli es defineix com a reescriptor, es diverteix tornant a escriure els textos, és gairebé obsessiu; dintre del procés de l’escriptura, quan ja té un text inicial, li plau anar polint, depurant, podant el text. En aquesta reescriptura ens explica que usa menys adjectius, menys adverbis acabats en “ment”, evita la grandiloqüència, el barroquisme... busca claredat. Diu que l’essència del llibre s’ha mantingut, o millor, que en aquesta nova versió és més Espiral encara; ha guanyat tensió i d’aquesta forma els seus textos breus, en ocasions brevíssims, creixen dins el lector.


 


És interessant com l’escriptor compara la creació literària a la pintura; ens explica que utilitza el mateix mecanisme en ambdues disciplines. No parteix d’una idea predeterminada, escriu, pinta sense masses esquemes previs, es deixa dur per la intuïció, per ell és una aventura que no sap del cert com acabarà. Anar per camins desconeguts, segons l’escriptor, el fan arribar a espais inesperats.


 


El llibre és un recull de seixanta-nou contes breus, en ocasions brevíssims, alguns de menys de deu línies, on hi trobem l’univers baixaulià que descobrírem a “L’home manuscrit”: la mort, el món irreal, la desgràcia, els vincles entre els morts i els vius, el món tenebrós, a voltes cruel, tot això emmarcat en una prosa austera, precisa, i fluida que mostra un lèxic ric, sense fer-ne ostentació. El més difícil seria explicar quin és el seu estil; no puc definir allò que per a mi és inclassificable. Podria fer una aproximació dient que és extraordinàriament imaginatiu, fosc i a la vegada d’una clarividència fora mida, tanmateix les categories, les subclassificacions no són pas tan importants. El que compta és la qualitat literària dels contes, que en aquest cas és molt remarcable, i sobretot, que l’autor enllaça la literatura amb l’art d’una manera sorprenent, ens qüestiona la forma de veure el món, ens apropa a una realitat diferent per a descobrir noves aproximacions que modifiquen la nostra percepció, possiblement aconsegueix en la majoria de contes el redescobriment de sensacions, percepcions pròpies.